La primera Copa Davis es va guanyar amb l'equip següent: Àlex Corretja, Joan Balcells, Albert Costa, Juan Carlos Ferrero i com a capità, Dudu Duarte

COPA DAVIS
L’equip espanyol acaba de guanyar la tercera Copa Davis de la seva història. Aquesta vegada, ho ha fet fora de casa, sense el seu número1 (que també és número 1 del món), i en pista ràpida. El partit definitiu el van jugar Fernando Verdasco i Jose Acasuso. Després d'una arriscada aposta del capità, i el madrileny no va fallar. Tota una gesta tenint en compte la fortalesa de l’equip argentí. Veient aquests dies la final, em venien records de l’experiència que vaig tenir la sort de gaudir amb la Copa Davis, durant els 4 anys que vaig estar com a Director General de la RFET. Experiència que va culminar amb l’organització de la final de Sevilla, amb 27.000 espectadors, rècord mundial en un partit oficial.
La Copa Davis pertany a la ITF, que delega la seva organització a les Federacions Nacionals. Perquè us pugueu imaginar l’envergadura i repercusió d'una organització de Copa Davis, us diré que a Sevilla hi havien més de 500 periodistes acreditats, va venir la casa reial i un munt de personalitats i famosos, gairebé 1000 persones van treballar en aquell esdeveniment, organització, jutges, personal de seguretat, voluntaris, operaris, etc.. Es mou un pressupost de més de 6 milions d’euros, per tres dies de competició, i l’organització es compartida entre l’Ajuntament o institució local, i la RFET que dirigeix l’esdeveniment esportiu. A Sevilla es va construir una estructura i coberta metàl·lica en alçada, de superfície similar a 3/4 d'un camp de futbol, que va cobrir la pista central i es va acoplar a la taulada de l’estadi, convertint un estadi olímpic descobert en una pista indoor. En altres ocasions s'ha construït una grada per fins a 14.000 persones en un aparcament.  O s'han adaptat places de toros. Tota organització d'una eliminatòria és un nou repte, amb la dificultat que és itinerant (a diferència del Godó, o de qualsevol torneig), i cada vegada la comparteixes amb una organització local que moltes vegades mai ha estat involucrada en un acte similar. La Copa Davis és una competició especial. La competició esportiva amb més nombre de països inscrits. Té fins tres divisions, en diferents zones geogràfiques. Una divisió d'honor amb 16 equips, que es juguen el títol. La ITF ven els drets de televisió i sonsoring de manera global, malgrat que en cas d'Espanya la negociació amb TVE la porta la Federació. Després reparteix els ingressos aconseguits per aquests conceptes entre les federacions en funció dels resultats. Normalment les Federacions reparteixen aquest import entre els jugadors com premis. Els espectadors viuen la Copa Davis d'una manera especial. A Sevilla el ambient era insuperable. Recordo que quan Carles Moya va guanyar el punt definitiu, jo estava a la llotga amb totes les personalitats, i l'hi vaig comentar al President, Agustí Pujol, "Agustí, no sé si tindré la sort de tornar a viure alguna cosa així, suposo que m'entens, així que me'n vaig a la pista a viure el triomf des de a baix.." Des d’allí vaig tenir la sort de viure l'alegria de l’equip i l’ambient de la graderia. Era espectacular veure a sobre teu tota aquella gent cridant, animant i cantant. Entenc els jugadors quan diuen que la pressió de la Copa Davis és especial. Jo no seria capaç de fotre ni un saque dins... Hi ha molta pressió, i tot això és difícil fins i tot per aquests súper professionals de l’esport, no sé com mantens la calma quan veus tot allò. Argentina va perdre la final, abans de jugar-la. En la meva opinió la pressió que es van posar a sobre i la responsabilitat de tenir a l'abast una gran oportunitat, després de preparar-lo tot tant minuciosament, va ser massa pels jugadors. Discussions entre els jugadors, discussió sobre la seu, pista ràpida per frenar a Nadal, que al final no va venir. Mico Margets, gran capità de l’equip de Fed Cup, em va dir una vegada, "és un error pensar en el rival si tens un bon equip, pensa sempre en els teus, en com se sentiran més còmodes i segurs, i tingues confiança". Crec que els argentins es van equivocar. Als jugadors, la Copa Davis els fa sentir especials, durant una setmana atípica en el seu calendari a on res se sembla a la resta de setmanes. L'Àlex, amb qui vaig tenir la sort de compartir algunes eliminatòries, ell encara com jugador, i el privilegi de veure en directe en la seva victòria sobre Pete Sampras a l’herba de Houston, en un dels millors partits que he vist a la meva vida, sempre em deia, "mima als jugadors, són gent especial, acostumada a una vida especial, fes que se sentin privilegiats per treure el millor rendiment d'ells".  Per ells, participar en l’experiència del treball en equip, cosa que no passa durant els tornejos a on la vida del jugador és més aviat solitària i individual, pot ser una gran experiència o un malson. Això evidentment afectarà al rendiment. I aquí és on la federació adquireix una gran responsabilitat. Durant tota la setmana prèvia, l'equip està concentrat fent pinya,i preparant els partits. Des de la RFET, la nostra, contribució a la part esportiva, apart de crear el millor ambient i facilitar als tècnics i  l’equip el seu treball, és intentar que l’equip no perdi l’atenció i la concentració i que tinguin el màxim de comoditats i mitjans possibles. És per això que durant aquella dura setmana, la feina del capità i equip tècnic és molt important. A part de decidir qui jugarà, decisió exclusiva del capità, però consensuada moltes vegades amb gran professionalitat amb els tècnics, el capità i l'equip tècnic són els encarregats de que els jugadors mantinguin la concentració i motivació necessària.El capità rep l’ajuda d'un nombrós equip tècnic, cada un amb la seva missió. Viatgen amb l'equip els entrenadors i preparadors físics de cada jugador, un delegat d'equip encarregat de que no falti res en el dia a dia, tovalloles, transport, et.. un fisioterapeuta de confiança, amb llarga experiència amb l'equip i els jugadors, un encordador de raquetes que coneix a la perfecció als jugadors i les seves manies, un cap de premsa que fa d’enllaç amb els mitjans i evita distraccions i malentesos, i el metge de la Federació que supervisa i soluciona casi sempre qualsevol problema. Vaig tenir la sort de veure treballar a prop a aquesta estructura i puc dir que si Espanya ha guanyat 3 Copas Davis i ha fet una final en els últims 8 anys, és a part del talent dels seus jugadors, perquè segurament té al millor equip tècnic de suport del món, al darrera. I, això afortunadament he vist en aquesta eliminatòria que no ha canviat.  Professionals que coneixen als jugadors a la perfecció, que estimen la competició, i que han acumulat una llarga experiència. La feina d'aquest equip va ser clau a Mar del Plata. Si afegim que hem tingut la sort de comptar amb excel·lents capitans, que sempre han prioritzat l’equip i la part esportiva a qualsevol consideració, el tema funciona. Emilio va arriscar amb Feliciano i Verdasco, i l'hi va sortir bé.  Segur que va ser una decisió molt ben pensada. Cada decisió es pren després d'una gran avaluació i consideració prèvia. Res es deixa l’atzar. Abans d'Emilio, ho va demostrar el G3 deixant a Ferrero, fora dels individuals a Sevilla. I el G4 que va reservar a l'Àlex pel doble i el tercer dia a Barcelona, quan era l’1 de l’equip. Recordo a la República Txeca, quan Nadal va debutar. Era un xaval desconegut de 17 anys i va jugar els individuals. Un dels capitans del G3, quan li vaig preguntar que com se la jugàven amb ell, em va dir, "aquest noi, als entrenaments, no ha perdut un set, està fortíssim, no tenim cap dubte".  Va perdre amb Novak, aleshores top ten, en una pista rapidíssima, però va guanyar Stepanek el tercer dia. I és que el capità, que conviu amb els jugadors durant una setmana prèvia als partits, sap perfectament com està cada jugador i com pot rendir els partits. Això s'ha aconseguit en els últims anys, gràcies als mitjans de que disposa l’equip i el capità i a tot el equip tècnic mirant només l’equip i no pels interessos personals dels seus jugadors. Ara Espanya defensarà el títol. Tornarà la Copa Davis, i la màgia d'una competició esportiva impressionant. Viure-ho des de dins, una experiència inoblidable. 
Víctor Barreira